Aquest cap de setmana de viatge a València, on l´EUROMED vertebra la relació amb Catalunya en transport públic, per manca d´un TGV que no interesa el model radial de l´estat, vaig poder parlar sobre percepció de la crisi amb algun gestor i coneixedor situació econòmica de primera mà, i comentava com reben cada cop més consultes d´autònoms que demanen consultes de com suspendre pagaments a seguretat social,perquè ja no els surten els números i que al País Valencià va lligat com aquí, a crisi sector construcció, afectant àmbits paralels com ceràmica,autònoms i serveis,apart de la crisi de tèxtil i joguina, a plom de fa anys.
Mentre es reunien amb ministres espanyols de Treball i Indústria,Corbacho(
que va abstenir-se permetent que tirés endavant la directiva de les 65 hores) i Miguel Sebastián(negociador a París amb Renault cap a on pot anar a parar producció cotxe elèctric)hi havia a la mateixa Plaça Sant Jaume, treballadors de Nissan es manifestaven en contra de l´expedient que afecta a 1680 treballadors, entre moltes d altres empreses, com a cas paradigmàtic de la situació laboral i nacional.
Perquè també nacional? Perquè són treballadors catalans victimes que la proposta del ministre d Indústria espanyol, Miguel Sebastián va proposar que la substitució de les actuals berlines i forgunetes que feia Nissan a nivell estatal, es substituís per un cotxe elèctric,
marginant a Catalunya i negociant augment de les plantes espanyoles de Palencia i Valladolid en un 15% de producció. I ara hi ha una lluita entre les tres plantes per qui rep els encàrrecs d´aquest model de futur, amb aquest pacte d´esquena a Csatalunya. Hi ha tres plantes: Barcelona amb zona franca i totes les subcontrates proveïdores, Palencia i Valladolid, i ara no saben com disimular-ho, ja que govern del PSOE si que té clar que és Espanya i què no ho és. I l´aposta de l´Estat son per dues de les tres plantes:
Palència,amb Megane amb producció màxima i Valladolid el cotxe elèctric, d´entrada, ambdós amb un 15% més de producció.
Després de que els treballadors portin dos mesos de lluites, en feina amb torns intempestius, retallades laborals, adaptar-se a canvis organitzatius,etc, l´estat que diu dir-se "socialista"oprimeix milers de treballadors que se´ls reclama el seu vot com a classe treballadora i visualitzen que Espanya no és Catalunya, pels treballadors catalans en el cas,trobant-se indefensos i qui els ha de defensar, la màxima autoritat política del país, President del PSC José Montilla, acota el cap i assumeix la situació colonial d´aceptar primar altres territoris per decisió politica del PSOE, si no hi ha canvis de darrera hora.
I avui tenia lloc reunió de consellera Serna, amb ministre espanyol Corbacho, el conseller d´In-dustria Josep Huguet i President Montilla, per com afrontar la crisi del sector industrial a Catalunya, que de ben segur més enllà de bones intencions, o vitges llampec a Japó,com el seu dia a París per veure directius, les decisions i els centres de decisió no és de capital català i no són a Catalunya, no tenim DRET A DECIDIR REALMENT.
Si hi hagués cogestió,de ben segur les retribucions i contractes blindats actuals indecens no s´haurien produit en empreses en crisi en molts casos, i tot això porta a la refundació del capitalisme a un model redistributiu, fomentant el decreixement i el consum responsable, ara que l´economies més poderoses entren en recessió, i que porti a promoure el productivisme autoregulat que no busqui la rendibilitat immediata de costos, que esgota fons d´energia, i això vol dir un canvi cultural, de consum i de producció, que no es fa d´un dia per l´altre.
En l´àmbit proper, la clau de volta és desplegar un marc català de relacions laborals, que ens doti d´un marc autoregulador, que superi no tenir un status d´estat propi i veu pròpia en el context internacional,que ens doni eines que no tenim perquè les empreses que s´ubiquin a Catalunya, no puguin fer jugades especulatives, i d´invertir en criteris de valor afegit, i no de costos laborals mileuristes o menys amb relació a altres països per maximitzar guanys empresarials, i evitar el dumping social existent, que incentiva que amb fons de cohesió europeus, es destini a fàbriques al nord d´àfrica(cas Nissan a Tanger) o a l´europa de l´Est(cas Pirelli a romania), com moltes empreses catalanes amb capital estranger.
Quin model es segueix? fer seguidisme del govern espanyolista del PSOE, que esmerça esforços per fer-se la foto amb un personatge funest politicament com George Bush, després de la victòria d´Obama,en una trobada dels actors politics dels estats del G-20,que podien haver regulat per impedir situació actual de forat negre de la banca internacional que no es presten diners per saber que TOTS tenen actius financers d´hipoteques incobrables i que els deixa sense liquidesa,
i incentiven por a la crisi,per furtar més recursos públics a entitats financeres, i quan podien fer quelcom, optaren per inhibir-se i acotar el cap dient que el mercat s´ha d´autoregular, i així fins a la propera crisi, que ho acabi d´ensorrar el món econòmicament, i generi més atur i pobresa global, mentre una minoria privilegiada mou capitals impunement o els ubica a paradisos fiscals, o com a nivell estatal espanyol s´eximeix de liquidar impostos a les grans fortunes,mentre la majoria social financem l´estat i
se´ns expolia 150.000 milions de rendes del treball (80% impostos són de treballadors a sou d´altris), que van per donar oxigen a la banca i premiar la seva mala gestió,ni més ni menys que el 15% del PIB.
El
marc català de relacions laborals és en la crisi actual una eina que caldria desplegar, i en elles la creació d´un banc públic català, que podria emetre deute públic i finançament a particulars,economia social,cooperatives i emprenedors,-
que el PNB ja té aprovat per Euskadi, i que pot substituir amb fusions de caixes,a canvi suport pressupostos del PSOE-, que financii els sector productius del país, que a dia d´avui no tenim però que la classe treballadora no hi podem renunciar pel futur laboral i nacional, conjuntament amb un finançament que ens doti un concert econòmic per encarar el present i el futur.
En definitiva, el dret de decidir, davant de la crisi, és tenir la clau laboral i nacional,concretant-se en el finançament per fer politica social com a paraigua protector a les classes més desafavorides i afectades directament o indirectament per la crisi, conjuntament amb un marc laboral propi que ens doni dret de decidir per construir el model socioeconòmic que ens doni una plena ocupació i de sous i perspectives de futur dignes per aquest país.
De no resoldre´s, ens aboca per ambdós motius a començar a plantejar-se amb el context politic,social i econòmic, el planteig d´una VAGA GENERAL, -com s´indicava a la manifestació anticapitalista a Barcelona-, que faci aglutinar manifestants pel dret a decidir en l´àmbit socioeconòmic,laboral i fiscal que aglutini sectors obreristes i sobiranistes sota un lema comú , com per exemple "Exigim el Dret de decidir,pel futur dels treballadors/es de Catalunya".
