Hi ha vida més enllà del nou de març

Segons a quí escoltes o segons a quí llegeixes, sembla que hi ha hagut un abans i un després del 9 de març. Potser és així per algunes persones o per alguns partits, però sens dubte, Catalunya no ha sofert cap canvi significatiu respecte als darrers anys.

En el cas del meu partit, ERC, ha obert definitivament un debat que ja era present des de que l’Estatut es va retallar, que va continuar present després de les eleccions del 2006 i que ara ha pres cos mediàtic de cara al proper congrés del partit. I això, creieu-me, és bo; i ho és perquè Catalunya continua patint moltes mancances i amb una Esquerra reforçada després del congrés, podem ser capaços de liderar el projecte sobiraniste del nostre país.

Ara sembla com si els “catalans emprenyats” hagin desaparegut del mapa i potser sí que ho han fet (de moment) del mapa mediàtic, però estic segur de que no tardarem gaire a tenir prous motius per sentir-ne parlar de nou de catalans emprenyats o millor “catalans i catalanes reivindicatius”, m’agrada més reivindicar que emprenyar-me.

De fet, tot continua igual. Els papers de Salamanca continuen sense repatriació, el dèficit en infraestructures continua present, encara no podem decidir sobre l’aeroport del Prat, el recurs contra l’Estatut encara hi és, la negociació del sistema de finançament encara s’ha de fer i a més sembla que Andalusia ens agafa avantatge i pot resoldre-ho abans que no pas nosaltres, els transformadors de Endesa que hi ha als nostres carrers continuen essent vells i obsolets a banda d’antiestètics i en casos determinats perillosos, Rodalies continua en mans de RENFE i sense inversions a la vista, l’horitzó 2014 sense inversió de la Unió Europea i amb la caducitat del finançament que marca l’Estatut assenyalen una data molt problemàtica per al desenvolupament econòmic a Catalunya i a més amb el fantasme d’una crisi internacional que també ens agafarà amb major o menor grau, però que ho farà segur.

Per tant, el resultat polaritzat de les darreres eleccions estatals no ha canviat gran cosa en el panorama, tret de resultats vistos en clau de partit, però mai valorats en clau de país, doncs els resultats que poden marcar molt la política catalana en clau de país són els de les eleccions al Parlament de Catalunya, on la polarització no pot imposar-se.

Efectivament hi ha vida més enllà del 9 de març i efectivament tenim molts reptes pendents d’afrontar. Convé que Esquerra estigui ben asentada de portes endins, perquè en el futur hem de ser la força clau per mantenir viva la flama sobiranista de Catalunya, encara que no l’única. Si mirem anys enrera, només 8 anys enrera, tenim més representació arreu on som, i sí, el darrer cicle electoral ha corregit a la baixa aquesta quota de representació, però si som capaços d’adreçar el rumb, Esquerra té l’oportunitat històrica d’aglutinar aquells sectors que a hores d’ara, tot i ser sobiranistes no hi confien. Això ens permetria donar un salt endavant que ens situaria en una posició privilegiada per poder fer avançar el país cap allà on els sobiranistes volem.

Cal treballar en aquest sentit, després del congrés d’Esquerra no pot haver dubtes ni discrepàncies importants.

Debat Solbes-Pizarro, dues cares de la mateixa moneda neoliberal i poc democràtic. Comptem el sou que ens retallen encobertament

Certament una televisió privada, legalment pot fer el que va fer, un debat que atii el bipartidisme espanyolista, tal com si només hi hagués dues opcions, quan l´arc parlamentari estatal, és infinitament mes ampli, per tant democràticament és una presa de pèl a la mateixa democràcia, com no, a l´"espanyola", i ja sabem que vol dir, quan convé s´ilegalitza per fer campanya, quan convé que apareix els de sempre. Si que interessa l´economia, si es confirma el share del 24% de televidents que el varen veure en algun moment, i crec que és degut a l´incertesa econòmica per la crisi internacional.
El fet que un 73% de la població estigui hipotecada, i molts amb l´aigua al coll, amb uns preus d´aliments bàsics pels núvols, mentre els beneficis empresarials i de les entitats financeres baten rècords, davant l´impassibilitat del PSOE, per activa i per passiva, rep la confirmació quan ambdós candidats a ministres espanyols no paren d´anunciar a noves rebaixes fiscals. A qui especialment, als rics, a través de rebaixes als impostos de societats. Els rics, cada cop més rics, i els pobres cada cop més pobres, PP-PSOE, així aguditzen la crisi de els classes mitges i baixes, que amb la delegació al BCE del preu de l´Euribor, aquest organisme "independent" , per tant sense control polític i per tant no democràticament elegit, com a eina del neoliberalisme per fer que els treballadors/es cada cop siguem més pobres, i els fons estructurals vagin a països de l´ampliació de la mateixa Unió Europea, perquè se´n beneficiin les multinacionals per deslocalitzar empreses amb països com el nostre, que no té un estat, sinó dos en contra, h tenim clar.
Però la pregunta clau que els faria a Solbes-Pizarro seria: pujarien el 2% d´IPC previst que proposen aprovar al govern estatal i que suposa la major pèrdua de poder adquisitiu encoberta als milions de treballadors? No cap dels dos, de ben segur, perquè així rendes salarials, del diferencial:
ESTATAL:4,3% (Inflació estatal) - 2% (previsió estatal) = 2,3% de pèrdua de poder adquisitiu, si no hi ha clàusula de revisió salarial.

CATALUNYA: 4,4% (Inflació Catalunya) - 2% (previsió govern estatal) = 2,4% de pèrdua de poder adquisitiu, si no hi ha clàusula de revisió estatal.
Per solucionar-ho: CONVENIS PROPIS CATALANS. Quants s´han fet els darrers 8 anys: 0 amb benedicció de CCOO-UGT, com a fidels col·laboradors a la pèrdua de poder adquisitiu per activa o per passiva amb el govern del PSOE. I PP, ja ho va dir el Pizarro: "Unidad de mercado", o sigui que convenis nacionals catalans, bascos o gallecs, res de res.
I Solbes, va arribar a dir, que amb ells la competitivitat havia pujat, però no va dir que a través de treball precari i fer competir amb més immigració per pressionar salaris a la baixa, tant PP com PSOE.
Si les dades de Solbes són certes, i el sou "mig" és de 24.000 euros, això deu comptar de mitja els milions d´euros que cobrava de "salari" al consell d´administració d´Endesa el propi Pizarro per puja la mitja seria una senzilla regla de tres:
Si la puja és del 2%, amb 24000 euros, i un treballador/a estatal hauria de cobrar un 4,3% = 104,3 x 24000 /102 = 24541,17 euros és el que hauria de cobrar amb inflació real estatal, i per tant a perdut: 24541,17-24000 = 541,17 euros menys gràcies a les politiques neoliberals de Solbes i les que faria Pizarro.
I un treballador català, si la puja és del 2%, amb 24000 euros, i un treballador/a català hauria de cobrar un 4,4% = 104,4 x 24000 /102 = 24541,17 euros és el que hauria de cobrar amb inflació real estatal, i per tant a perdut: 24564,7-24000 = 564,7 euros menys gràcies a les polítiques neoliberals de Solbes i les que faria Pizarro. Si multipliquem el diferencial que anem perden els darrers 25 anys, multipliquem cadascú ,i és aterrador, la competitivitat és guanya no en innovació sinó en retallades salarials.
Ens cal un marc català de relacions laborals i trencar amb la caixa única de la seguretat social i el mercat únic espanyol per reflexar la realitat sociolaboral i de preus propis, amb un banc públic català per ajudar les classes populars i desafavorides. Fins que no sentim això en campanya, els milions d´obrers catalans votaran polítiques que els aniran salarialment en contra, votant opcions de dretes econòmicament com PSC-CIU-PP.En lo fonamental, es posen d´cord a afavorir els poderosos, més enllà de l´estètica, encara que els mitjans no ho reflexin, no casualment.